Via "Incontinència d'inconsciència"

Tenim uns dies de festa i després de la gran experiència de “l’Aigua de Kentucky” comencem a pensar quina via de curro podem anar a fer.

 Descartats un quants interessants projectes perquè estant en parets orientades al Sud, de sobte se m'escapa el nom “d’Incontinència d’Inconsciència”  (amb orientació Oest) i sense pensar res, tothom diu que val.

 Ràpidament ens posem mans a l’obra a preparar tota la logística per la gran gesta i entretant vaig pensant.........  em sembla que aquest cop m’he passat tres pobles proposant aquesta via.

Oberta l’abril del 95 per Jan Casas i Josep Riba fins la R9 i fins el cIm per Silvia Vidal, Miquel Puigdomènec i Pep Masip.

 Les reunions estan equipades amb espits i es poden reforçar amb algun pitó.

Pel que fa al material que vam utilitzar es pot dir que molt de tot.

 Vam portar uns 40 ploms però en veure que en fèiem servir molts per anar més ràpid en vam reutilitzar uns quants.

 De pitons en portàvem molts de tots tipus i mides, crec que entre 40 i 50 però al llarg 10 quasi vaig fer curt.

 També molts baguetos i moltes falques.

 Ganxos de totes mides i colors, tascons, Aliens i friends fins el 4 (Camalots).

Aproximació:

Situació

Per la N 230 que va de Lleida a Viella el Km 88 abans d’entrar al poble de Puente de Montañana ens desviem a la dreta per la C-1311 direcció Tremp.

Aproximació

 Poc després de creuar el pont, ens desviem a la dreta direcció Castissent – La Clua. A partir d’aquí anirem trobant indicacions per arribar a l'aparcament del Congost de Montrebei.

Dia 1:

Aparcament

Agafem els trastus i ens trobem tots a l'aparcament del Congost de Montrebei.

 Els components de la cordada som: l’Isa, el Víctor, el Rafa i jo.

 Tenim 7 dies per intentar-la fer tota, tot i que l’Isa i en Víctor tenien que marxar algun dia per anar a treballar. Son pocs dies però farem el que podrem.

 L’estratègia per avançar el més ràpid possible es la de que sempre hi ha d’haver-hi un obrint  via mentre els altres s’encarreguen de desmuntar el llarg acabat, fer més portejos o muntar el bivac.

 Al principi, jo tenia l’intenció de fer un reportatge de vídeo de la via però en veure que a la paret faltaven mans, vaig decidir de deixar els estris de gravar, arremangar-me i posar-me mans a l’obra.

 Vam arribat a peu de via amb els estris justos per començar a escalar.

 El Víctor va començar a escalar, el Rafa l’asseguraba i entre tant jo vaig anar a buscar un altre porteig. L’Isa estava treballant i no arribaria fins a la tarda.

El ritme imposat pel Víctor era molt bo, ja havia fet els tres primers llargs i es disposava a començar el quart llarg, mentre jo vaig començar a desmuntar el tercer llarg.

 Als vols de les 9 del vespre vam tornar a l'aparcament per sopar i dormir als cotxes.

Dia 2:

 El segon dia fem l'últim porteig de material a peu de via, mentres jo continuo escalant el quart llarg, el Rafa m’assegura i l’Isa i el Víctor pugen els petates fins a la quarta reunió.

 A pocs metres per arribar a la R5 les piles se m'acaben, encara estic en molt baixa forma a causa de la lesió de turmell, l’Isa no es troba en bones condicions per escalar i el Rafa amb molt poca experiència en artifo acaba el llarg i comença el sisè.

 
  L’Isa desmonta el cinquè llarg i el Victor marxa perquè el diumenge ha de treballar. Jo començo a estudiar la possibilitat de muntar el bivac a la R5 però no ho vaig veure clar perquè ja començava a ser de nit i decidim tornar a l'aparcament.

 Quan arribem als cotxes, ens enrecordem de que tot el menjar està penjat a la paret. Decidim d’anar a Puente de Montañana per menjar alguna cosa però ens trobem de que els restaurants ja estan tancats i ens anem a Benabarre a provar sort. Ja ens estem fent l’idea de no menjar res fins al dia següent fins que no arribem a la quarta reunió que es on temin tot.

A Benabarre ens trobem un bar que tanquen tard i ens donen de menjar. Crec que mai havíem estat tant eufòrics per menjar en un bareto.

 Al final a les 2 de la matinada ens posem a dormir.

Dia 3:

El Rafa continua escalant el sisè llarg, està molt motivat per que intentarà el seu primer A2, l’Isa l’assegura i jo miro on montu el bivac.

 Després d’inspeccionar a fons la R5. R4 i la R3, pujant i baixant cordes, decideixo de muntat-lo a la R4.

 

 Entre una cosa i l'altra em donen les 8 de la tarda. Estic rebentat, el Rafa ha acabat el seu primer tram d' A2 i també està sense forces, tant física com psicològicament.

 La nit anterior haviem dormit poc i el cansament ens passa factura. Al final ens retirem i passem la primera nit al bivac.

Dia 4:

 Després de dormir forces hores, ens llevem amb les piles ben carregades però l’Isa no es recupera i decideix abandonar.

 El Rafa eufòric pel seu primer A2 intentarà el curt tram de A4. Un cop ficat en el marró, es troba que no pot posar cap pitó bo per abandonar amb seguretat el llarg i es veu obligat a continuar fins a la reunió, això ens costarà més de mitja jornada. L’idea de poder acabar la via s’havia esfumat.

 

 Un cop a la sisena reunió, el Víctor pren el relleu i comença el dur llarg de A4+. El Rafa l’assegura i jo desmunto el cinquè llarg i faig el relleu al Rafa. Aquest està esgotadíssim de la llarga jornada en el tram de A4.

 El setè llarg es el més dur i laboriós de tota la via. A uns 10m pot fer una triangulació mediocre amb tres precaris segurs per poder abandonar el llarg i anar a fer el segon bivac.

  

 Ens queden tres jornades per intentar arribar a la R10 i encara no em arribat a la R7. Els llargs que queden son els més durs de tota la via.

  L’últim llarg, que es de A1/IVº,  passem de fer-lo per no tindre problemes per baixar rapelant ja que la reunió queda molt desplaçada.

 

Dia 5:

  Ens llevem sabent que les possibilitats son escasses però continuem treballant a fons i a veure on arribem avui.

 El Víctor reprèn el duríssim llarg i arriba a la setena reunió a primera hora de la tarda. Està molt esgotat perquè ha dormit molt poc i baixa al bivac a descansar.

 Jo em trobo més bé i començo el vuitè llarg. El Rafa ja recuperat m’assegura.

La recuperació es confirma perquè a les dues de la matinada arribem al bivac amb el llarg acabat, desmuntat i el material preparat a la R8. El Víctor no s’ho creu.

Dia 6:

El Rafa i el Víctor, ja més optimistes, es lleven d’hora per afrontar el novè llarg que es el de A5. Jo em quedo al bivac a descansar per  fer després el desè i últim llarg.

 

A primera hora de la tarda arriben a la R9. Jo remunto cordes i em preparo per començar el llarg que comença amb un durillu tram de A4+, el Rafa el desmunta i baixa al bivac.

 Vaig poder superar força ràpid el tram. Em faltava poc per arribar al llarg flanqueig de A3 i l’últim pas per arribar aquest se’m va entravessar de mala manera, em va saltar un plom i per sort em va parar el de sota.

 
 Després de molta estona mirant de resoldre el passet, ho vaig poder fer amb una “Z” falcada amb un “V” i arribar al tram de flanqueig. Aquí ja vaig poder clavat un parell de bons pitons, abandonar el llarg i baixar a fer el tercer bivac.

Dia 7:                                               

L’eufòria es ben visible. Si no passa cap contratemps acabarem el desè llarg i donarem per acabada la via. El tram de A4+ ja està fet, per tant, ens queda un passeig fins la 10. Acabarem d’hora i a celebrar-ho.

 El Víctor desmunta el bivac, baixa petates i fa un porteig, mentre, el Rafa i jo ens anem per acabar els últims metres de via.

 Arribo al inici del flanqueig i ara, amb la llum del dia el puc veure més bé i el veig llarguíssim però es veu bona fissura per clavar i penso...... anem a disfrutar-lo.

 Vaig seguint les pitonades dels altres repetidors, cada mig metre n'hi ha una i en algunes encara hi ha la falca.

 Van passant les hores i en prou feines vaig per la meitat. Tinc d’allargar els passos perquè em quedaré sense pitons (veig que els repetidors també van pensar el mateix). Les pitonades ara son a un metre o dos de distància, alguns passos s’han de fer amb el ganxo. Això s’està fent més llarg que un dia sense pa.

 Per fi arribo al final del flanqueig però com sempre sol passar, l’últim passet es el més complicat. La fissura s’acaba i he de fer un passet amb una “V” retallada en un petit foradet.

 Per fi s’ha acabat el flanqueig, ara toca una fissura vertical que puc fer en lliure, però a la que ho intento em trobo amb el fregament de la corda i he de continuar en artifo.

 Aquí m’entra algun Alien però haig de continuar pitonant. Em queden pocs pitons i poques falques i també se m'han acabat els baguetos i he d’anar tallant uns de grans per fer-ne més de petits.

 A cada emplaçament he de fer filigranes amb el poc material que em queda, el llarg es fa inacabable.

 A les 4 de la tarda arribo a la reunió, ara li toca al Rafa desmuntar tot el llarg. Se li fa duríssim, ha de treure molts pitons i alguns d’aquests costen molt. S’està quedant sense forces.

 A les 7 de la tarda, per fi arriba a la reunió. No hi ha temps per celebracions perquè s’han de fer cinc ràpels i baixar el material que queda a la paret.

 A les 10 arribem al terra. Allà ens esperen l’Isa i el Victor, ho carreguem tot i en un dur i llarg porteig arribem per fi als cotxes.

Al final ho hem aconseguit en 7 duríssimes jornades. Hem tingut que donar el 100% fins l’últim centímetre de via. Sens dubte, es la via més dura que hem fet fins ara.

 Un altre dels temes sobre aquesta via que teníem curiositat, es la dels famosos forats picats.

 M’he pogut entretenir en estudiar-los a fons i he arribat a una conclusió, però d’això en parlarem en el proper article.